D’algú a ningú
A Charolles.
Sota les ales carmesí
de la Quimera del somni enmetzinat,
les llàgrimes vessades , cauen sobre el jardí
de les flors del mal, de l’etern pecat.
Lluny, a l’horitzó, hi regna l’última posta de Sol,
el destí m’ha adjudicat l’irrebutjable bitllet d’anada.
L’Insanitat truca a la porta, mentre a tu t’inunda el dol
la retina atzabeja, queda ara inundada.
Cau la nit i el paisatge es cobreix amb el vel de la desesperança,
vine, dona’m la mà, descendim al primer cercle de l’infern;
on les lamentacións són supirs, on ja mai més hi haurà bonança,
on al cel hi regna el crepuscle etern.
Però no ploris, neteja la teva consciència;
deixa a l’ànima evocar els poemes de les vides arrencades,
les metàfores de l’oblit, els versos de la sentència,
de les promeses fetes per ser trencades.
La dolça melodia crepuscular anuncia l’albada,
ha arribat l’hora de no mirar errera, d’oblidar el paradís
de robarte l’últim bes i saborejar la delicia furtada
desorbitat plaer pel pres sumís
Tot s’esfuma, i tan sols fou de pedra un somni
una demència significada només per tú
Que aquest oblid del temps,el temps no l’esborri;
un res en el no res, escribint d’algú a ningú.
No hay comentarios:
Publicar un comentario