Movin' Fucking Crowd

No hi ha sol i segueixo sol,
la nit ja no camufla les llàgrimes
busco a les buides paraules de consol;
els versos que anestesien les ànimes.

La rosada de l’albada cau dins la meva copa
vull ofegar les penes, que sobreviuen nedant;
abans era massa tard, he mort per la boca
escolto el meu cor, que plora callant.


Quan l’amor i la mort s’abracin
i els somriures es trobin als funerals,
oblidarem el temps, que els segons corrin,
i que els somriures puguin ser banals

(uo oh oh oh oh) .

Seguint el camí de la meva existència,
per l’obscur túnel que ens marqui recòrrer el destí,
al final, hi ha una llum que em crida amb insistència;
però no sé si es la salvació esperada,

o un tren que ve cap a mi.



Seguint el compàs de les notes esborrades
Amb que aletegen les ales de la memòria
Ballaré la música de les persianes abaixades
Traçaré els fils de la meva història.

Suspès en els llavis gelats de la vida
M’abraço a la guitarra, nedant en les flames
Evaporant les llàgrimes del còctel suïcida
Banyant-me als ulls de les muses insanes

Surt el sol i crema el dol
Filtrant-se per les mirades de cristall
Prenc el coratge dels rajos de formol
I m’enfronto al record reflexat al mirall

Canta la meva (aquesta, la ) cançó
Per recordar-me quan m’hagi esfumat
Com un cigarret fumat per un fumador empedernit amb el vent de costat

Y Dios dijo: "Ya veo que he creado poetas en abundáncia; aunque no mucha poesía"

D’algú a ningú
A Charolles.

Sota les ales carmesí
de la Quimera del somni enmetzinat,
les llàgrimes vessades , cauen sobre el jardí
de les flors del mal, de l’etern pecat.

Lluny, a l’horitzó, hi regna l’última posta de Sol,
el destí m’ha adjudicat l’irrebutjable bitllet d’anada.
L’Insanitat truca a la porta, mentre a tu t’inunda el dol
la retina atzabeja, queda ara inundada.

Cau la nit i el paisatge es cobreix amb el vel de la desesperança,
vine, dona’m la mà, descendim al primer cercle de l’infern;
on les lamentacións són supirs, on ja mai més hi haurà bonança,
on al cel hi regna el crepuscle etern.

Però no ploris, neteja la teva consciència;
deixa a l’ànima evocar els poemes de les vides arrencades,
les metàfores de l’oblit, els versos de la sentència,
de les promeses fetes per ser trencades.

La dolça melodia crepuscular anuncia l’albada,
ha arribat l’hora de no mirar errera, d’oblidar el paradís
de robarte l’últim bes i saborejar la delicia furtada
desorbitat plaer pel pres sumís

Tot s’esfuma, i tan sols fou de pedra un somni
una demència significada només per tú
Que aquest oblid del temps,el temps no l’esborri;



un res en el no res, escribint d’algú a ningú.

Loco, poseso, alienado, paranoico, enajenado;
horror vacui del rio de tinta en sentimiento converso;
vesánico, maníaco, esquizofrénico, enamorado;
en esta orgía de pensamientos te cedo mi alma en cada verso.

Significas y desfiguras a placer en estos espejos escritos;
me persigues, me escondo en la estáncia de la memoria dormida;
la del olvido,la del amargo letargo de los poetas proscritos.
Te escribo porque no estás, y tu das sentido a mi vida.

Tu fragáncia, cual balsámico arsénico mental, muere en brazos de la brisa ;
mientras en el jardín creacional las rosas sonrien por ti embrujadas,
trágica paradoja enmarcada en la arquitectura ciclópea de tu sonrisa;
sonríen mientras mueren, asesinadas por la poesia que exhalas.

La incesante saeta dibuja su homegénia danza funesta,
entonando el constante eco del sonido al tiempo escapando;
el crepúsculo esconde el sol, al ritmo que dicta la orquesta;
la opresión de mi razón ahoga mi corazón que llora callando.

No está, se ha ido; y se llevó con ella mi juicio;
el espejo circunflejo dejó de reflejar su reflejo,
en laberintos de tinta busco el verso propicio;
y me ahogo en el trágico suspiro de un bostezo.

Cómo la voy a olvidar si es poesia grabada en mi piel?
Cómo voy a sobrellevar su auséncia si hizo un oasis del infierno?
Cómo, si en las paredes de mi ataud alquilado ha esculpido su nombre con un cincel?
Cómo, si ella es el significante vacío de significantes del verso eterno?

Huésped del dulce pandemonio llamado insanidad;
cadáveres putrefactos adornan mi feliz encierro;
fuera, se aglomeran las masas en la cruel ciudad,
cantan las calles al són de la marcha fúnebre de mi propio entierro.