Movin' Fucking Crowd

No hi ha sol i segueixo sol,
la nit ja no camufla les llàgrimes
busco a les buides paraules de consol;
els versos que anestesien les ànimes.

La rosada de l’albada cau dins la meva copa
vull ofegar les penes, que sobreviuen nedant;
abans era massa tard, he mort per la boca
escolto el meu cor, que plora callant.


Quan l’amor i la mort s’abracin
i els somriures es trobin als funerals,
oblidarem el temps, que els segons corrin,
i que els somriures puguin ser banals

(uo oh oh oh oh) .

Seguint el camí de la meva existència,
per l’obscur túnel que ens marqui recòrrer el destí,
al final, hi ha una llum que em crida amb insistència;
però no sé si es la salvació esperada,

o un tren que ve cap a mi.



Seguint el compàs de les notes esborrades
Amb que aletegen les ales de la memòria
Ballaré la música de les persianes abaixades
Traçaré els fils de la meva història.

Suspès en els llavis gelats de la vida
M’abraço a la guitarra, nedant en les flames
Evaporant les llàgrimes del còctel suïcida
Banyant-me als ulls de les muses insanes

Surt el sol i crema el dol
Filtrant-se per les mirades de cristall
Prenc el coratge dels rajos de formol
I m’enfronto al record reflexat al mirall

Canta la meva (aquesta, la ) cançó
Per recordar-me quan m’hagi esfumat
Com un cigarret fumat per un fumador empedernit amb el vent de costat